Echo and Narcissus de John William Waterhouse (1903). Pintura a l’oli sobre llenç.

El narcisisme és un estat pel qual una persona no s’estima a si mateixa. Aquesta manca es revela donant l’aparença oposada, ja que aquesta posa tota la seva obstinació a aconseguir la seva pròpia acceptació.

L’individu presoner d’aquest mite sent el seu fracàs d’estimar-se a si mateix com una espècie de masoquisme, i si aquest apareix en joc, no gaire lluny trobarem un element de sadisme.

El narcisisme és clarament sàdic en el seu rebuig dels altres i en els seus sentiments de superioritat. El masoquisme, d’altra banda, es mostra amb especial claredat en el que anomeno “narcisisme negatiu”.

Hi ha persones que creuen evitar el narcisisme jutjant-se de manera negativa i censurant-se constantment. Encara que pugui semblar el contrari, continua sent narcisisme, en tant que el focus encara que sigui negatiu, no està posat en la vida, ni en els objectes sinó en un mateix. Restar-se mèrits és narcisisme a l’inrevés. Despulla a l’ànima de la seva inclinació al món.

Tenir una imatge d’un mateix i estimar-la ens permet oblidar aquells sentiments d’inferioritat, per a concentrar-nos en el treball o en la vida. L’ànima inclou un element d’aferrament, però el narcisisme entès des del mite, incapacita la seva accessibilitat.

Encara que siguin dues coses oposades, sembla que ens costa distingir entre el narcisisme i un adequat i necessari amor per un mateix. Per tant, la persona que se sent confosa per estar massa àvida d’elogis, retrocedeix davant el plaer de l’assoliment o el reconeixement. Resta importància a un èxit evident, o té dificultat per a acceptar compliments o elogis, pensant que d’aquesta manera evitarà el temut narcisisme.

Una falsa humilitat nega a l’ego l’atenció que anhela. Aquesta negativa és en si mateixa narcisista, perquè és un focus posat sobre l’ego, en comptes d’il·luminar les possibilitats plaents de la vida.
La negació masoquista del desig de l’ego és un pacte ascètic que compra un fals sentiment de virtut a costa de la necessitat de l’ànima. Motivada per idees de puresa i d’autocontrol, una persona pot negar al seu ego tota classe de solaç, sense deixar per això de ser molt narcisista.

Una opció alternativa és escoltar les demandes de l’ànima i donar-li l’amor i l’atenció que més necessiti, fins i tot en allò que ens desperti més sospites.

El secret de la sanació del narcisisme no està de cap manera en sanar-lo sinó en escoltar-lo.

El narcisisme és un senyal que la persona no està rebent suficient amor. Com major és el narcisisme menor és l’amor que s’està donant. En el mite, Narcís s’enamora de la seva imatge, però no sap que és a ell a qui estima. Per pròpia experiència descobreix que és digne d’amor.

Coneixem els nostres hàbits, les nostres febleses, els punts forts i els capricis. Considerar-los amb interès i amb amor no té per què ser narcisista. En realitat tenir consciència de les característiques de l’ànima, pot ajudar a transformar el narcisisme en un autèntic amor per un mateix.

El narcisista pot ser dur i cruel, fins i tot quan se sotmet a una aspra autocrítica. Però quan Narcís descobreix, tendit en l’estany, pren contacte amb la seva alteritat, i llavors les profunditats eternes i immutables li proporcionen fonament i confiança. A més també hi ha suavitat en el descobriment de les aigües.

El problema és que amb massa freqüència, els nostres símptomes queden sense elaborar. La metamorfosi no es produeix sense la nostra artificiosa participació. Si sento escapar dels meus llavis un bri de narcisisme, puc observar, i buscar quins són els llocs on no estimo la meva ànima i l’estic desatenent. Si reconec el meu narcisisme, aquest conté la llavor de l’acceptació de mi mateix i d’un amorós aferrament al món.

Una falsa humilitat nega a l’ego l’atenció que anhela. Aquesta negativa és en si mateixa narcisista, perquè és un focus posat sobre l’ego, en comptes d’il·luminar les possibilitats plaents de la vida.
La negació masoquista del desig de l’ego és un pacte ascètic que compra un fals sentiment de virtut a costa de la necessitat de l’ànima. Motivada per idees de puresa i d’autocontrol, una persona pot negar al seu ego tota classe de solaç, sense deixar per això de ser molt narcisista.

Una opció alternativa és escoltar les demandes de l’ànima i donar-li l’amor i l’atenció que més necessiti, fins i tot en allò que ens desperti més sospites.

El secret de la sanació del narcisisme no està de cap manera en sanar-lo sinó en escoltar-lo.

El narcisisme és un senyal que la persona no està rebent suficient amor. Quan major és el narcisisme menor és l’amor que s’està donant. En el mite, Narcís s’enamora de la seva imatge, però no sap que és a ell a qui estima. Per pròpia experiència descobreix que és digne d’amor.

Coneixem els nostres hàbits, les nostres febleses, els punts forts i els capricis. Considerar-los amb interès i amb amor no té perquè ser narcisista. En realitat tenir consciència de les característiques de l’ànima, pot ajudar a transformar el narcisisme en un autèntic amor per un mateix.

El narcisista pot ser dur i cruel, fins i tot quan se sotmet a una aspra autocrítica. Però quan Narcís descobreix, tendit en l’estany, pren contacte amb la seva alteritat, i llavors les profunditats eternes i immutables li proporcionen fonament i confiança. A més també hi ha suavitat en el descobriment de les aigües.

El problema és que amb massa freqüència, els nostres símptomes queden sense elaborar. La metamorfosi no es produeix sense la nostra artificiosa participació. Si sento escapar dels meus llavis un bri de narcisisme, puc observar, i buscar quals són els llocs on no estimo la meva ànima i l’estic desatenent. Si reconec el meu narcisisme, aquest conté la llavor de l’acceptació de mi mateix i d’un amorós aferrament al món.